Parlar
del Brasil i no esmentar el que ha aportat al món del futbol sembla
una cosa molt ingènua, ja que aquesta nació ha produït un grapat
de jugadors, tots ells figures mundials que han contribuït a que el
futbol siga l’esport més popular i estimat del planeta.
Així
doncs, persones com Pelé,
Zico, Rivelino, Romario o
Garrincha,
amb el seu futbol alegre, divertit i amb una clara aposta pel futbol
ofensiu, d'atac, han donat dies de glòria als seus compatriotes,
amb la consecució de títols individuals i col·lectius que, fins i
tot han establert la base d'alguns models de plantejar la forma de
jugar a aquest esport per tot arreu.
A més, si entenem el futbol com un esport popular, que lluita vers la tirania d'alguns règims autoritaris, com un mètode per a eixir des de baix i millorar la condició social de les persones, és a dir, per eixir de la misèria i la pobresa, el Brasil ha estat tot un exemple, ja que la majoria de futbolistes d'aquest país complixen aquestes característiques. Però, dissortadament la seua vida després del futbol, amb un compte corrent més que ampli, els ha convertit en uns autèntics gegants amb peus de ferro. Amb molts diners i molt poca consciència social. Per aquest motiu, des de Futboleries volíem ressaltar el paper de figures antagòniques que escenifiquen la desigualtat social que hi ha al Brasil, amb el futbol com a punt de partida, i la seua forma d'actuar abans de convertir-se en personatges famosos i després, quan ja són unes autèntiques estreles, amb una vida totalment resolta i coberta.
La primera d'elles seria la de Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, més conegut com Sócrates. Migcampista recordat pel seu aspecte físic: 1,92 cm d'alçària i una inusual primor. Però sobretot per la seua qualitat, les seues rematades amb l'esperó i per ser un dels integrants de la Democracia Corinthiana, un dels equips brasilers amb més èxit durant els anys vuitanta, que va enamorar tant pel seu futbol com per la seua oposició a la dictadura que governava el país encarnat en la figura d'Emilio Medici.
A més, si entenem el futbol com un esport popular, que lluita vers la tirania d'alguns règims autoritaris, com un mètode per a eixir des de baix i millorar la condició social de les persones, és a dir, per eixir de la misèria i la pobresa, el Brasil ha estat tot un exemple, ja que la majoria de futbolistes d'aquest país complixen aquestes característiques. Però, dissortadament la seua vida després del futbol, amb un compte corrent més que ampli, els ha convertit en uns autèntics gegants amb peus de ferro. Amb molts diners i molt poca consciència social. Per aquest motiu, des de Futboleries volíem ressaltar el paper de figures antagòniques que escenifiquen la desigualtat social que hi ha al Brasil, amb el futbol com a punt de partida, i la seua forma d'actuar abans de convertir-se en personatges famosos i després, quan ja són unes autèntiques estreles, amb una vida totalment resolta i coberta.
La primera d'elles seria la de Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, més conegut com Sócrates. Migcampista recordat pel seu aspecte físic: 1,92 cm d'alçària i una inusual primor. Però sobretot per la seua qualitat, les seues rematades amb l'esperó i per ser un dels integrants de la Democracia Corinthiana, un dels equips brasilers amb més èxit durant els anys vuitanta, que va enamorar tant pel seu futbol com per la seua oposició a la dictadura que governava el país encarnat en la figura d'Emilio Medici.
A
més, era coneguda la seua passió pel socialisme, per les idees d'esquerres, la seua vida bohèmia amb el tabac i l'alcohol com a
protagonistes principals i pels missatges reivindicatius que lluïa a
les samarretes o a les cintes que cobrien els seus llargs cabells.
Sócrates era un autèntic referent, guanyador de molts trofeus tant
a nivell de clubs com a la canarinha,
utilitzava
el camp de futbol com espai de protesta per les injustícies socials
que ocorrien tant al seu país com a qualsevol lloc del planeta. Cosa
que va captivar als seus compatriotes i als que continuen llegint la
seua obra després de que el seu cor s'aturara al desembre de l'any
2011.
 |
| Imatge de Sócrates (Font: Julien Maury, Flicker, Public domain) |
Magrao, malnom pel qual era conegut, va provar sort al futbol europeu, més concretament a Itàlia, a equips com la Fiorentina, però la saudade o nostàlgia que sentia per la seua nació, van provocar que la seua experiència europea no fora tan exitosa com calia esperar. No obstant això, el legat que ens ha deixat aquest home a tots els amants del futbol, és més que digne ja que va ser una llampada i un símptoma de disconformitat amb la marcida democràcia internacional.
Per
una altra banda, trobem l'antítesi a Sócrates en figures com
Ronaldinho
Gaucho, Cafú o
Rivaldo.
Futbolistes exitosos, guanyadors i ídols dels amants d'aquest
esport que gràcies a la seua habilitat amb els peus van trobar una
eixida a la mancança de promoció social a la qual estaven destinats
pel fet de ser pobres i créixer sense la figura paterna o amb greus
problemes de desnutrició.
 |
| Imatge de Ronaldinho. (Font: Danniemtz, Flickr, CC: BY-NC 2.0) |
Ara
bé, sembla que aquests nouvinguts han oblidat el seus orígens ja
que, si no fora així, no s’explica que el suport que, públicament,
han donat al nou president d'aquest país sud-americà, Jair
Bolsonaro,
conegut
per les seues declaracions masclistes, xenòfobes i homòfobes. Per
ser un nostàlgic de la dictadura i per l'enyorança que sent pel
militarisme. Cosa curiosa i contradictòria, perquè amb la forma d'actuar d'aquest polític, aquestes figures mai haurien assolit l'estatus social del qual gaudixen a hores d'ara; cosa que ha
decebut a una part important dels milers de seguidors que aquests
artistes tenen a nivell mundial.
Autor: José Manuel Navarro
Autor: José Manuel Navarro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada