James McClean: La defensa indestructible d’uns ideals.

James McClean: la defensa indestructible d’uns ideals.

El jugador irlandés de l’Stoke City ha tornar a donar que parlar extraesportivament amb un altre gest que ha fet enfadar de nou l’unionisme britànic al penjar en una famosa xarxa social una foto en la que apareix davant dels seus fills encaputxat i amb una frase que versa “Todays school lesson-History”(lliçó d’escola d’avui. Història).

Per entendre les seues distintes reivindicacions cal començar pel lloc del seu naixement. McClean va nàixer al barri de Creegan en el Derry més nacionalista i molt prop d’on en 1972 es va iniciar la marxa que va desembocar amb el Diumenge Sagnant en què soldats britànics dispararen a manifestants amb el resultat d’un total de 14 víctimes mortals. Allí va començar a jugar al futbol al Derry FC, equip que tenia el seu estadi (Brandwell) a la zona aleshores coneguda com “Free Derry” i que es caracteritza per un fort sentiment nacionalista catòlic irlandés.

Més tard McClean donaria el salt al futbol anglés on sorgirien la major part de les polèmiques per la defensa dels seus ideals.

La negativa de jugar amb la selecció de l’Ulster.

James McClean celebrant un gol amb Irlanda

Després de jugar a les categories inferiors de la selecció d’Irlanda del Nord i fins i tot jugar 7 partits amb la sub-21 McClean va decidir dir que no a la trucada que el convocava amb la selecció absoluta per a un partit contra les illes Fèroe. El jugador de Derry tenia clar que volia jugar amb la selecció d’Irlanda i als pocs mesos va veure la recompensa al ser cridat per l’aleshores seleccionador Giovanni Trapattoni. Quan va ser convocat per a l’Eurocopa va deixar anar una frase que li va costar amenaces per part de l’unionisme, “no hi ha millor sensació que representar al teu país en l’Eurocopa”. Aquestes amenaces serien les primeres, però no les últimes en la seua carrera futbolística.

Rebuig a usar el “poppy”

       

McClean amb la samarreta sense el Poppy.

La primera polèmica del jugador irlandés a terres angleses va vindre per la negativa d’utilitzar el símbol de la rosella a la seua samarreta. Aquesta rosella s’utilitza cada 11 de novembre “Poppy Day” com a símbol d’honra als soldats caiguts en totes les guerres protagonitzades per la Gran Bretanya, fins i tot les operacions contra els irlandesos. En paraules de James McClean “si aquest dia representara als caiguts en les dos Guerres Mundials, la portaria sense cap tipus de problema. Però representa tots els conflictes en els que Gran Bretanya ha estat involucrada. Per la història darrere de Derry, no puc portar quelcom que simbolitze això”. Aquest gest de memòria històrica l’ha repetit en tots els equips anglesos en què ha jugat (Sunderland, Wigan Athletic, West Bromwich Albion i Stoke City). I com no, li ha portat amenaces de mort i xiulades dels aficionats anglesos, del seu equip i d’adversaris.

     Rebel·lia davant l’himne anglés.

     

McClean donant l'esquena a l'himne anglés quan jugava al West Bromwich Albion.

Durant un partit de pretemporada als Estats Units amb el West Bromwich Albion, McClean es va negar a cantar l’himne anglés i va donar l’esquena a la Union Jack, bandera unionista. Aquest fet li va costar una amonestació per part del club i l’accentuació de les xiulades per part dels seus propis aficionats quan tocava la pilota en cada partit.

La polèmica lliçó d’Història.

foto penjada a l'instagram de James McClean (Imatge Instagram @jimmymac_47)

La darrera polèmica ha vingut aquests dies de confinament quan el jugador irlandés ha penjat una “història” a la xarxa social Instagram on apareix ell encaputxat amb el passamuntanyes característic de l’I.R.A. davant dels seus fills acompanyat de la frase “Todays school lesson-History”(lliçó d’escola d’avui. Història) tot acompanyat d’un “emoji” somrient. Un toc d’humor per recordar part de la història de la lluita del seu país contra l’ocupació britànica que no ha sentat bé ni als aficionats anglesos, com ja és costum, ni al seu club que li ha imposat una sanció de dues setmanes i l’acord d’eliminar el seu compte d’Instagram així com unes disculpes públiques.

Així doncs, l’episodi viscut aquests dies se suma a les crítiques rebudes des de pràcticament l’inici de la seua carrera esportiva i que malauradament l’acompanyaran fins que penge les botes. Mostres de rebuig que s’accentuen amb anònims com el que va rebre el dia del seu aniversari al 2019 amb frases com “feliç aniversari i mor” o “no t’agrada aquest país i no ens agrades”. Amenaces que han arribat a ser tan dures com les telefonades al diari proper al Sinn Féin, An Phoblacht, en què li desitjaven “la seua mort a trets i que el seu cos fos arrossegat més enllà de la seua tomba”.

Unes amenaces que el futbolista ha comparat amb les mostres de racisme que reben alguns jugadors de la Premier League però que a diferència d’aquests James McCleane no rep cap suport per part de cap organisme esportiu anglés, cosa que ha portat al jugador a declarar que “les autoritats futbolístiques angleses son hipòcrites i covards”.

Més enllà de les polèmiques identitàries cal remarcar a un jugador de futbol amb uns ideals nacionalistes ferms, que lluita per la llibertat del seu país i que és  extremadament solidari ja  que no dubta a recaptar fons per a organitzacions de la seua terra. Amb exemples com la donació de la seua camiseta signada del Sunderland a benefici d’una casa d’acollida d’infants a Dublín, la donació de 1500 lliures per una bicicleta per a un xiquet amb espina bífida i altres donacions per a persones amb problemes d’alcoholisme i a la Foyle Valley House de Derry, un organisme que tracta a dones amb problemes amb l'alcohol.

McClean amb una rèplica del conegut mural de Derry.

Aquests gestos solidaris li han costat, com no, més amenaces i rebuig per els que sempre acompanyen les seues accions amb critiques, el futbolista fins i tot respecta aquesta situació amb un missatge clar “La gent té les seues pròpies opinions. Ells tenen les seues creences i jo les meues. No em penedisc, el proper any faré el mateix”.

Per saber-ne més.

-        James Mclean desata una tormenta tras una foto suya con un pasamontañas frente a sus hijos

http://nortedeirlanda.blogspot.com/2020/03/james-mcclean-desata-una-tormenta-tras.html

-        James McClean: Stoke fine Republic winger for balaclava Instagram post.

https://www.bbc.com/sport/football/52067126

-        James McClean, un futbolista Irlandés amenazado por los ingleses.

https://periodistas-es.com/james-mclean-un-futbolista-irlandes-amenazado-por-los-ingleses-130206

James McClean: Un irlandés contra el imperio.

-        https://carlesvinyas.wordpress.com/2013/12/15/james-mcclean-un-irlandes-contra-el-imperio/

Escrit per Cesc Ballester (@CescBallester)

Brasil: pèrdua de valors i caiguda de mites

Parlar del Brasil i no esmentar el que ha aportat al món del futbol sembla una cosa molt ingènua, ja que aquesta nació ha produït un grapat de jugadors, tots ells figures mundials que han contribuït a que el futbol siga l’esport més popular i estimat del planeta.

Així doncs, persones com Pelé, Zico, Rivelino, Romario o Garrincha, amb el seu futbol alegre, divertit i amb una clara aposta pel futbol ofensiu, d'atac, han donat dies de glòria als seus compatriotes, amb la consecució de títols individuals i col·lectius que, fins i tot han establert la base d'alguns models de plantejar la forma de jugar a aquest esport per tot arreu. 

A més, si entenem el futbol com un esport popular, que lluita vers la tirania d'alguns règims autoritaris, com un mètode per a eixir des de baix i millorar la condició social de les persones, és a dir, per eixir de la misèria i la pobresa, el Brasil ha estat tot un exemple, ja que la majoria de futbolistes d'aquest país complixen aquestes característiques. Però, dissortadament la seua vida després del futbol, amb un compte corrent més que ampli, els ha convertit en uns autèntics gegants amb peus de ferro. Amb molts diners i molt poca consciència social. Per aquest motiu, des de Futboleries volíem ressaltar el paper de figures antagòniques que escenifiquen la desigualtat social que hi ha al Brasil, amb el futbol com a punt de partida, i la seua forma d'actuar abans de convertir-se en personatges famosos i després, quan ja són unes autèntiques estreles, amb una vida totalment resolta i coberta. 

La primera d'elles seria la de Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, més conegut com Sócrates. Migcampista recordat pel seu aspecte físic: 1,92 cm d'alçària i una inusual primor. Però sobretot per la seua qualitat, les seues rematades amb l'esperó i per ser un dels integrants de la Democracia Corinthiana, un dels equips brasilers amb més èxit durant els anys vuitanta, que va enamorar tant pel seu futbol com per la seua oposició a la dictadura que governava el país encarnat en la figura d'Emilio Medici.

A més, era coneguda la seua passió pel socialisme, per les idees d'esquerres, la seua vida bohèmia amb el tabac i l'alcohol com a protagonistes principals i pels missatges reivindicatius que lluïa a les samarretes o a les cintes que cobrien els seus llargs cabells. Sócrates era un autèntic referent, guanyador de molts trofeus tant a nivell de clubs com a la canarinha, utilitzava el camp de futbol com espai de protesta per les injustícies socials que ocorrien tant al seu país com a qualsevol lloc del planeta. Cosa que va captivar als seus compatriotes i als que continuen llegint la seua obra després de que el seu cor s'aturara al desembre de l'any 2011.

Imatge de Sócrates (Font: Julien Maury, Flicker, Public domain)

  
Magrao, malnom pel qual era conegut, va provar sort al futbol europeu, més concretament a Itàlia, a equips com la Fiorentina, però la saudade o nostàlgia que sentia per la seua nació, van provocar que la seua experiència europea no fora tan exitosa com calia esperar. No obstant això, el legat que ens ha deixat aquest home a tots els amants del futbol, és més que digne ja que va ser una llampada i un símptoma de disconformitat amb la marcida democràcia internacional.

 Per una altra banda, trobem l'antítesi a Sócrates en figures com Ronaldinho Gaucho, Cafú o Rivaldo. Futbolistes exitosos, guanyadors i ídols dels amants d'aquest esport que gràcies a la seua habilitat amb els peus van trobar una eixida a la mancança de promoció social a la qual estaven destinats pel fet de ser pobres i créixer sense la figura paterna o amb greus problemes de desnutrició.

Imatge de Ronaldinho. (Font: Danniemtz, Flickr, CC: BY-NC 2.0)

 Ara bé, sembla que aquests nouvinguts han oblidat el seus orígens ja que, si no fora així, no s’explica que el suport que, públicament, han donat al nou president d'aquest país sud-americà, Jair Bolsonaro, conegut per les seues declaracions masclistes, xenòfobes i homòfobes. Per ser un nostàlgic de la dictadura i per l'enyorança que sent pel militarisme. Cosa curiosa i contradictòria, perquè amb la forma d'actuar d'aquest polític, aquestes figures mai haurien assolit l'estatus social del qual gaudixen a hores d'ara; cosa que ha decebut a una part important dels milers de seguidors que aquests artistes tenen a nivell mundial.
Autor: José Manuel Navarro

Xabi Prieto “One-club man”

Una de les coses que més trobem a faltar al futbol actual és la mancança de jugadors que desenvolupen tota la seua trajectòria esportiva al mateix club. Des que ingressen a les categories inferiors fins a arribar al primer equip i convertir-se en autèntics ídols per a l’afició.

Per aquest motiu, l’Athletic Club de Bilbao, equip conegut per comptar únicament i exclusivament amb jugadors bascos o que tinguen connexions familiars i avantpassats amb Euskal Herria, va crear l’any 2015 el premi One-Club Man Award.

Aquest guardó serveix per a reconéixer als jugadors que compleixen els esmentats requeriments i han portat una carrera professional prou exitosa i exemplaritzant mitjançant un acte en el qual el jugador amb més partits al club, José Ángel “El xop” Iribar i el xic mes jove de la pedrera bilbaïna lliuren el premi al jugador durant un partit en què el club basc juga com a local; cosa que afortunadament també té la seua vessant femenina.

Així doncs, com a conseqüència del partit de lliga que enfronta a la Reial Societat i al FC Barcelona aquest cap de setmana, des de Futboleries volem reivindicar les figures de Carles Puyol i de Xabi Prieto.

El primer és l'actual posseïdor del premi, ha jugat quinze temporades al Barça amb 342 partits i 12 gols, ha guanyat un gran nombre de títols tant a nivell de clubs com a nivell de selecció i és tota una llegenda a Can Barça. De Puyi recordem el coratge, el punt d’honor, l'esforç i la dedicació absoluta amb què es preparava per a qualsevol partit, sense importar el rival que tenia davant, acompanyat amb un increïble compromís amb el seu equip. Tot un mite i un model a seguir per als xiquets que aspiren a ser futbolistes professionals.

El guardó atorgat a Carles Puyol (Imatge: Iratzar)

El segon, és qui hauria de ser el pròxim guanyador d’aquest simbòlic premi, ja que Xabi Prieto, antic futbolista de la Reial Societat, s'ha convertit en tot un referent per al club txuri-urdin.

Les raons són senzilles: nascut a Sant Sebastià, format i criat a la pedrera donostiarra, 530 partits, quinze temporades al mateix club i capità d’un equip que actualment es mou per la zona tranquil·la de la primera divisió arribant a disputar competicions europees com la Champions League i la UEFA o Europa League, tal com la coneixem actualment.

Xabi Prieto, el capità. (Imatge: Viquipèdia, autor Владислав Федченко, sota llicència CC BY-SA 3.0)

A més a més, durant la seua estada al club, la Reial Societat va patir un període de 3 anys a la segona divisió, i va rebutjar qualsevol tipus d’oferta per a canviar d’equip i aconseguir el retorn a la màxima categoria del futbol estatal, va esdevenir un dels artífexs de la regeneració i recuperació d’aquest equip. De l’equip del qual és simpatitzant, amb la sorprenent qualitat que emanava dels seus peus, juntament amb una visió del futbol prodigiosa. Perfecta per a la seua posició de migcampista. Dissortadament, l'únic punt feble que podem trobar d’aquest jugador és que no va poder guanyar cap títol amb el seu club.

Tanmateix, com a mostra de la seua empremta, durant l'últim partit de lliga que la Reial Societat va jugar l’any passat, els jugadors del club van dur una camisa amb un curiós detall. En lloc de portar l'escut tradicional amb el que tots identifiquem aquest equip, van lluir un innovador escut amb la imatge del rostre del futbolista al centre. Cosa que demostra la seua importància i la seua fidelitat a un mateix club i que, a més, va ser un magnífic gest per part de la directiva del club basc.

Finalment cal dir que, iniciatives com la de l’Athletic Club ens demostren que la flama del futbol Vintage encara és encesa gràcies a persones com Xabi Prieto i per això considerem que és un més que digne candidat a ocupar el tron dels futbolistes que són tractats amb aquesta consideració, Xabi Prieto és un autèntic One-Club man.