James McClean: La defensa indestructible d’uns ideals.

James McClean: la defensa indestructible d’uns ideals.

El jugador irlandés de l’Stoke City ha tornar a donar que parlar extraesportivament amb un altre gest que ha fet enfadar de nou l’unionisme britànic al penjar en una famosa xarxa social una foto en la que apareix davant dels seus fills encaputxat i amb una frase que versa “Todays school lesson-History”(lliçó d’escola d’avui. Història).

Per entendre les seues distintes reivindicacions cal començar pel lloc del seu naixement. McClean va nàixer al barri de Creegan en el Derry més nacionalista i molt prop d’on en 1972 es va iniciar la marxa que va desembocar amb el Diumenge Sagnant en què soldats britànics dispararen a manifestants amb el resultat d’un total de 14 víctimes mortals. Allí va començar a jugar al futbol al Derry FC, equip que tenia el seu estadi (Brandwell) a la zona aleshores coneguda com “Free Derry” i que es caracteritza per un fort sentiment nacionalista catòlic irlandés.

Més tard McClean donaria el salt al futbol anglés on sorgirien la major part de les polèmiques per la defensa dels seus ideals.

La negativa de jugar amb la selecció de l’Ulster.

James McClean celebrant un gol amb Irlanda

Després de jugar a les categories inferiors de la selecció d’Irlanda del Nord i fins i tot jugar 7 partits amb la sub-21 McClean va decidir dir que no a la trucada que el convocava amb la selecció absoluta per a un partit contra les illes Fèroe. El jugador de Derry tenia clar que volia jugar amb la selecció d’Irlanda i als pocs mesos va veure la recompensa al ser cridat per l’aleshores seleccionador Giovanni Trapattoni. Quan va ser convocat per a l’Eurocopa va deixar anar una frase que li va costar amenaces per part de l’unionisme, “no hi ha millor sensació que representar al teu país en l’Eurocopa”. Aquestes amenaces serien les primeres, però no les últimes en la seua carrera futbolística.

Rebuig a usar el “poppy”

       

McClean amb la samarreta sense el Poppy.

La primera polèmica del jugador irlandés a terres angleses va vindre per la negativa d’utilitzar el símbol de la rosella a la seua samarreta. Aquesta rosella s’utilitza cada 11 de novembre “Poppy Day” com a símbol d’honra als soldats caiguts en totes les guerres protagonitzades per la Gran Bretanya, fins i tot les operacions contra els irlandesos. En paraules de James McClean “si aquest dia representara als caiguts en les dos Guerres Mundials, la portaria sense cap tipus de problema. Però representa tots els conflictes en els que Gran Bretanya ha estat involucrada. Per la història darrere de Derry, no puc portar quelcom que simbolitze això”. Aquest gest de memòria històrica l’ha repetit en tots els equips anglesos en què ha jugat (Sunderland, Wigan Athletic, West Bromwich Albion i Stoke City). I com no, li ha portat amenaces de mort i xiulades dels aficionats anglesos, del seu equip i d’adversaris.

     Rebel·lia davant l’himne anglés.

     

McClean donant l'esquena a l'himne anglés quan jugava al West Bromwich Albion.

Durant un partit de pretemporada als Estats Units amb el West Bromwich Albion, McClean es va negar a cantar l’himne anglés i va donar l’esquena a la Union Jack, bandera unionista. Aquest fet li va costar una amonestació per part del club i l’accentuació de les xiulades per part dels seus propis aficionats quan tocava la pilota en cada partit.

La polèmica lliçó d’Història.

foto penjada a l'instagram de James McClean (Imatge Instagram @jimmymac_47)

La darrera polèmica ha vingut aquests dies de confinament quan el jugador irlandés ha penjat una “història” a la xarxa social Instagram on apareix ell encaputxat amb el passamuntanyes característic de l’I.R.A. davant dels seus fills acompanyat de la frase “Todays school lesson-History”(lliçó d’escola d’avui. Història) tot acompanyat d’un “emoji” somrient. Un toc d’humor per recordar part de la història de la lluita del seu país contra l’ocupació britànica que no ha sentat bé ni als aficionats anglesos, com ja és costum, ni al seu club que li ha imposat una sanció de dues setmanes i l’acord d’eliminar el seu compte d’Instagram així com unes disculpes públiques.

Així doncs, l’episodi viscut aquests dies se suma a les crítiques rebudes des de pràcticament l’inici de la seua carrera esportiva i que malauradament l’acompanyaran fins que penge les botes. Mostres de rebuig que s’accentuen amb anònims com el que va rebre el dia del seu aniversari al 2019 amb frases com “feliç aniversari i mor” o “no t’agrada aquest país i no ens agrades”. Amenaces que han arribat a ser tan dures com les telefonades al diari proper al Sinn Féin, An Phoblacht, en què li desitjaven “la seua mort a trets i que el seu cos fos arrossegat més enllà de la seua tomba”.

Unes amenaces que el futbolista ha comparat amb les mostres de racisme que reben alguns jugadors de la Premier League però que a diferència d’aquests James McCleane no rep cap suport per part de cap organisme esportiu anglés, cosa que ha portat al jugador a declarar que “les autoritats futbolístiques angleses son hipòcrites i covards”.

Més enllà de les polèmiques identitàries cal remarcar a un jugador de futbol amb uns ideals nacionalistes ferms, que lluita per la llibertat del seu país i que és  extremadament solidari ja  que no dubta a recaptar fons per a organitzacions de la seua terra. Amb exemples com la donació de la seua camiseta signada del Sunderland a benefici d’una casa d’acollida d’infants a Dublín, la donació de 1500 lliures per una bicicleta per a un xiquet amb espina bífida i altres donacions per a persones amb problemes d’alcoholisme i a la Foyle Valley House de Derry, un organisme que tracta a dones amb problemes amb l'alcohol.

McClean amb una rèplica del conegut mural de Derry.

Aquests gestos solidaris li han costat, com no, més amenaces i rebuig per els que sempre acompanyen les seues accions amb critiques, el futbolista fins i tot respecta aquesta situació amb un missatge clar “La gent té les seues pròpies opinions. Ells tenen les seues creences i jo les meues. No em penedisc, el proper any faré el mateix”.

Per saber-ne més.

-        James Mclean desata una tormenta tras una foto suya con un pasamontañas frente a sus hijos

http://nortedeirlanda.blogspot.com/2020/03/james-mcclean-desata-una-tormenta-tras.html

-        James McClean: Stoke fine Republic winger for balaclava Instagram post.

https://www.bbc.com/sport/football/52067126

-        James McClean, un futbolista Irlandés amenazado por los ingleses.

https://periodistas-es.com/james-mclean-un-futbolista-irlandes-amenazado-por-los-ingleses-130206

James McClean: Un irlandés contra el imperio.

-        https://carlesvinyas.wordpress.com/2013/12/15/james-mcclean-un-irlandes-contra-el-imperio/

Escrit per Cesc Ballester (@CescBallester)

"Més Bretanya" als partits entre equips bretons

Els equips bretons que juguen a la primera i segona divisió francesa han signat la Charte des derbys bretons (Carta dels derbis bretons).

Amb la signatura d’aquest acord es pretén fomentar la cultura i la identitat de la Bretanya durant els partits que enfronten aquests equips, per exemple, amb l’exhibició de banderes o amb l’exposició de productes locals tradicionals de la zona. També s’ha acordat sentir el Bro Gozh, l’himne nacional bretó.

El Brest, el Nantes i el Rennes són els equips de la Ligue 1 que s’han adherit a aquesta iniciativa, mentre que de la Ligue 2 ho han fet l’EA Guingamp i el Lorient.

L’acord s’ha signat a l’Stade de la Rabine, a la ciutat de Vannes. El lloc escollit conté cert simbolisme ja que és la casa de l’equip de rugbi local, l’RCV Rugby Club, abans dels partits del qual es canta l’himne bretó.

Així doncs, el 30 d’agost amb el partit entre el Lorient i l’EA Guingamp a l'Stade du Moustoir s’iniciarà aquest projecte que seguirem amb atenció.

Clubs que s'han adherit a la Charte des derbys bretons (Font: Web NHU Bretagne)

Brasil: pèrdua de valors i caiguda de mites

Parlar del Brasil i no esmentar el que ha aportat al món del futbol sembla una cosa molt ingènua, ja que aquesta nació ha produït un grapat de jugadors, tots ells figures mundials que han contribuït a que el futbol siga l’esport més popular i estimat del planeta.

Així doncs, persones com Pelé, Zico, Rivelino, Romario o Garrincha, amb el seu futbol alegre, divertit i amb una clara aposta pel futbol ofensiu, d'atac, han donat dies de glòria als seus compatriotes, amb la consecució de títols individuals i col·lectius que, fins i tot han establert la base d'alguns models de plantejar la forma de jugar a aquest esport per tot arreu. 

A més, si entenem el futbol com un esport popular, que lluita vers la tirania d'alguns règims autoritaris, com un mètode per a eixir des de baix i millorar la condició social de les persones, és a dir, per eixir de la misèria i la pobresa, el Brasil ha estat tot un exemple, ja que la majoria de futbolistes d'aquest país complixen aquestes característiques. Però, dissortadament la seua vida després del futbol, amb un compte corrent més que ampli, els ha convertit en uns autèntics gegants amb peus de ferro. Amb molts diners i molt poca consciència social. Per aquest motiu, des de Futboleries volíem ressaltar el paper de figures antagòniques que escenifiquen la desigualtat social que hi ha al Brasil, amb el futbol com a punt de partida, i la seua forma d'actuar abans de convertir-se en personatges famosos i després, quan ja són unes autèntiques estreles, amb una vida totalment resolta i coberta. 

La primera d'elles seria la de Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, més conegut com Sócrates. Migcampista recordat pel seu aspecte físic: 1,92 cm d'alçària i una inusual primor. Però sobretot per la seua qualitat, les seues rematades amb l'esperó i per ser un dels integrants de la Democracia Corinthiana, un dels equips brasilers amb més èxit durant els anys vuitanta, que va enamorar tant pel seu futbol com per la seua oposició a la dictadura que governava el país encarnat en la figura d'Emilio Medici.

A més, era coneguda la seua passió pel socialisme, per les idees d'esquerres, la seua vida bohèmia amb el tabac i l'alcohol com a protagonistes principals i pels missatges reivindicatius que lluïa a les samarretes o a les cintes que cobrien els seus llargs cabells. Sócrates era un autèntic referent, guanyador de molts trofeus tant a nivell de clubs com a la canarinha, utilitzava el camp de futbol com espai de protesta per les injustícies socials que ocorrien tant al seu país com a qualsevol lloc del planeta. Cosa que va captivar als seus compatriotes i als que continuen llegint la seua obra després de que el seu cor s'aturara al desembre de l'any 2011.

Imatge de Sócrates (Font: Julien Maury, Flicker, Public domain)

  
Magrao, malnom pel qual era conegut, va provar sort al futbol europeu, més concretament a Itàlia, a equips com la Fiorentina, però la saudade o nostàlgia que sentia per la seua nació, van provocar que la seua experiència europea no fora tan exitosa com calia esperar. No obstant això, el legat que ens ha deixat aquest home a tots els amants del futbol, és més que digne ja que va ser una llampada i un símptoma de disconformitat amb la marcida democràcia internacional.

 Per una altra banda, trobem l'antítesi a Sócrates en figures com Ronaldinho Gaucho, Cafú o Rivaldo. Futbolistes exitosos, guanyadors i ídols dels amants d'aquest esport que gràcies a la seua habilitat amb els peus van trobar una eixida a la mancança de promoció social a la qual estaven destinats pel fet de ser pobres i créixer sense la figura paterna o amb greus problemes de desnutrició.

Imatge de Ronaldinho. (Font: Danniemtz, Flickr, CC: BY-NC 2.0)

 Ara bé, sembla que aquests nouvinguts han oblidat el seus orígens ja que, si no fora així, no s’explica que el suport que, públicament, han donat al nou president d'aquest país sud-americà, Jair Bolsonaro, conegut per les seues declaracions masclistes, xenòfobes i homòfobes. Per ser un nostàlgic de la dictadura i per l'enyorança que sent pel militarisme. Cosa curiosa i contradictòria, perquè amb la forma d'actuar d'aquest polític, aquestes figures mai haurien assolit l'estatus social del qual gaudixen a hores d'ara; cosa que ha decebut a una part important dels milers de seguidors que aquests artistes tenen a nivell mundial.
Autor: José Manuel Navarro

Markaz Tulkarem, l'equip refugiat

L'afició del Markaz Tulkarem (Imatge: Twitter El equipo refugiado)

Des de Pamplona, ens arriba aquest projecte solidari per a mostrar-nos la realitat dels camps de refugiats de Palestina i el paper que hi juga el futbol.

Amb un llibre il·lustrat, quatre persones vinculades al món audiovisual i del periodisme ens conscienciaran sobre el paper de l'esport a les vides dels habitants d'aquests camps. 

L'equip reflectit a les fotografies és el Markaz Tulkarem, club del nord de Cisjordània i que és el centre cultural, esportiu i social del camp de refugiats de Tulkarem.

Ací veurem també les dificultats dels futbolistes per a poder desplaçar-se o la relació amb la comunitat.

L'editorial barcelonina Pol·len Edicions, una editorial independent i cooperativa, serà l'encarregada d'editar l'obra.

Per a dur a terme aquest projecte, s'ha obert un compte a Goteo.org: https://www.goteo.org/project/markaz-tulkarem-el-retorno-del-equipo-refugiado
Entre les recompenses hi ha llibres, DVDs o camisetes signades d'equips de primera divisió.
Gent com ara Galder Reguera, gran escriptor futboler, ja ha fet la seua aportació al projecte.

Cal dir que aquesta iniciativa serà presentada a la propera edició del Bilbao Football Class, que tindrà lloc a Basauri el 17 de novembre.

L'equip durant un entrenament (Imatge: Twitter El equipo refugiado)

El Football de Peuple Montpellier tria la seua pell

Logo del club (Imatge: Facebook FDP Montpellier)

Els companys i companyes de Football du Peuple Montpellier demanen a Facebook quina de les opcions prefereix la gent com a camiseta de l'equip. L'enquesta acabarà el 28 d'octubre.

Aquest equip, nascut l'any 2013, es reuneix cada diumenge per a jugar a futbol dins d'un context de germanor en què no té cabuda cap violència. 

En un principi, l'equip el conformaven estudiants, però l'any passat van integrar un gran nombre de refugiats.

Ara, aquest club autogestionat ha triat La Lokomotora perquè elaboren la que serà la seua pell. 

El preu de cost està al voltant de 20€, per la qual cosa, els companys i companyes de Montpeller han proposat:

-Opció 20€: pràcticament preu de cost

-Opció 30€: d'aquesta manera 10€ anirien a parar al club.

Així, la compra de dues camisetes a 30€, faria que un jugador o jugadora que no pot pagar la camiseta, puga tenir-ne una.

Entreu al seu Facebook i voteu!!

Club Atlético San Lorenzo de Almagro, pinzellades de la seua memòria històrica

Escut del Club Atlético San Lorenzo de Almagro (Imatge Wikipedia)

Gegant i de taulons era l’estadi, sense nom, conegut com “El Gasómetro”. El més gran d’Argentina fins a la seua desaparició, bressol de campions, escola de mestres i llar de la família sanlorencista, no sols era un estadi, era un lloc de trobada per als socis i sòcies i aquelles persones que eren convidades a infinitat d’activitats esportives i culturals (cal ressaltar que la seua biblioteca està considerada com una de les millors de la ciutat) per a infants, adults i persones majors amb ganes de relacionar-se i sentir-se socialment actives al voltant del Club Atlético San Lorenzo de Almagro (CASLA). Així era aquell CASLA fins que la dictadura de Videla va voler.

Les dictadures argentines, CASLA en el punt de mira.

Les diferents etapes negres van lligades al CASLA de la pitjor de les maneres possible. En el primer colp militar de la història argentina (1930) ja van viure l’empresonament del seu president d’aleshores, Pedro Bidegain, qui va ser detingut i portat fins a Ushuaia per empresonar-lo.

En 1971, durant l’època del govern anticonstitucional del comandant Agustín Lanusse es va establir una ordenança per construir una autopista que passaria pel mig de l’estadi de Boedo, on a banda hi havia programat l’obertura de distints carrers.

El punt més tràgic arriba el 24 de març de 1976 amb el derrocament de MAría Estela Martínez de Perón i la presa de poder del tinent general Jorge Rafael Videla. Baix el nom de “Proceso de reorganización nacional” Videla va caracteritzar el seu mandat per un terrorisme d’estat amb constants violacions dels drets humans, desaparicions i morts de milers de persones (la majoria estudiants), l’apropiació de xiquets nounats així com altres crims de lesa humanitat.

En aquest context, en 1977 fan el seu primer acte públic les Madres de la Plaza de Mayo, i en una localització particular: el Gasómetro de l’avinguda La Plata que al remat significarà la seua desaparició així com la de la seua seu social, que es farà efectiva el 2 de desembre de 1979 en el seu últim partit contra Boca Juniors en el Gasómetro.

La peregrinació fins al nou estadi “El Nuevo Gasómetro”.

El CASLA va viure des d’aleshores 14 anys peregrinant en camps de futbol llogats fins que en 1981 es va consumar el seu descens a “la B”, la segona divisió argentina, en què milers d’aficionats acompanyaven l’equip batent rècords d’assistència a estadis que no eren el seu (Vélez, River…) fins que 1 any més tard tornava a primera divisió. Amb una economia molt danyada, l’equip de futbol no reunia en molts casos les condicions òptimes de treball com ara camp d’entrenament, pilotes, roba adequada, dutxes amb aigua calenta…

En tot moment, però, l’equip va batallar cada torneig disputat molt ben acompanyat per els seus aficionats demostrant així l’esperit social del club.

Lluita contra la conversió en SAD del CASLA.

A meitat de l’any 2000 s’instal·la la idea de convertir el club en una Sociedad Anónima Deportiva que encobria una venda amagada a l’empresa suïssa International Sport and Leisure (ISL). De seguida la seua penya més incondicional, “La Gloriosa”, organitza a tota l’afició del CASLA amb protestes baix el nom de “San Lorenzo no se vende”, i són organitzades marxes pacífiques que eren reprimides durament per les forces repressives. Malgrat la repressió, l’afició sanlorencista aconsegueix paralitzar la conversió, i en aquest entorn de lluita naix la idea de la “Vuelta a Boedo” que s’instal·la ràpidament entre els milers d’aficionats blaugrana.

La “vuelta a Boedo”. Una reivindicació de justícia històrica.

A partir de l’any 2000 s’instal·la la idea del retorn a Boedo, el barri que va veure nàixer el CASLA. Així doncs, en 2003, un grup de 5-6 aficionats organitza el primer acte públic per a presentar el projecte de “Reparación Histórica para San Lorenzo”que aconsegueix ajuntar 800 persones, l’embrió de mobilitzacions posteriors que s’incrementen l’any 2005 amb la creació de la Subcomisión del Hincha de San Lorenzo de Almagro (SCHCASLA), fet que fa sumar a més aficionats sanlorencistas.

Aquestes mobilitzacions tindran el seu punt més alt en 2012, any que al remat seria històric a nivell institucional per al CASLA ja que ací es produiria la multitudinària marxa per la Restitución Histórica de San Lorenzo, la qual sortia de la Plaza de Mayo i va aconseguir aglutinar cent mil persones.

Aquest mateix any, s’aprova la Legislatura Porteña la Ley de Restitución Histórica. Aquesta llei va donar 120 dies per a l’adquisició dels terrenys de l’Avenida la Plata, valorats en cent deu mil pesos i que estaven en mans de la multinacional Carrefour. El CASLA després d’unes negociacions els terrenys amb un pla de pagaments que acaba en 2020. En la recaptació per aconseguir pagar la totalitat del deute amb Carrefour trobem de nou una mostra més de l’arrelament del club amb els seus aficionats i és que, malgrat el préstec amb Banco Ciudad, la major aportació vindrà donada pels mateixos aficionats mitjançant la compra simbòlica de metres quadrats del nou estadi. Aquesta iniciativa tindrà una gran acollida i participaran antics jugadors, personatges famosos, esportistes en actiu de distintes disciplines i, com no, aficionats anònims que senten el CASLA com a propi.

Imatge: Web oficial CASLA

Com ja s’ha comentat, l'any 2020 acaba el termini de pagaments marcat entre les entitats implicades i comença un nou horitzó per al “Nuevo-Viejo Gasómetro”. Serà l’any que ve quan es torne a estudiar la viabilitat econòmica de la construcció de la nova casa sanlorencista, un horitzó que no compta amb el beneplàcit del president argentí Macri, que ja va declarar que "tiene menos del uno por ciento de posibilidades", però els milers d’aficionats que componen la massa social del CASLA, recorden en un dels seus originals càntics “Ya van a ver, ya van a ver… Ya hicimos 2 canchas vamo' a hacer 3...”.

Un altre dels seus càntics afirma que “la vuelta a Boedo la banca la gente”, contra això i contra la memòria històrica plena de lluites de la parròquia sanlorencista poc o res té a dir el president Macri, mentre que els milers de cuervos continuen lluitant per tornar el que “nos robaron en la dictadura”.

Cesc Ballester.

"PLAYOFF" Teatre contra el masclisme al futbol

Les actrius de La Joven Compañía. (Imatge: Revista Panenka)

Històries de la vida quotidiana d’una dona futbolista representades al teatre. En això es basa PLAYOFF.

Marta Buchaca porta als escenaris aquestes situacions que pateixen les dones dins del món del futbol.

Amb aquesta obra es pretén mostrar i denunciar el masclisme i les dificultats que té qualsevol dona que vulga jugar a futbol encara que siga per diversió. No parlem ja dels casos en què alguna vol ser futbolista professional. No debades, hem vist molts casos de jugadores amb un nivell excel·lent que han hagut de buscar equip lluny de casa per a ser reconegudes com mereixen.

Després de l’hora i mitja de representació, comença el postpartit, en què les actrius de La Joven Compañía xarren amb el públic, es produeix un intercanvi d’opinions, resolució de dubtes, etc.

Enllaç notícia original: Revista Panenka

Nova edició de les jornades FARE #FootballPeople

De nou les jornades FARE ens deixen un bon grapat d’activitats arreu del món en la lluita contra la intolerància i per la integració social.

Iniciatives contra el racisme, la xenofòbia, el sexisme o l’homofòbia són organitzades per clubs i organitzacions per a lluitar contra aquestes xacres que encara romanen en la nostra societat.

Alguns dels equips del futbol popular no són nous en la col·laboració amb aquestes jornades i hem pogut veure com l'Orihuela Deportiva dedicava enguany les seues activitats a la gent que pateix alguna discapacitat. Juntament amb l’ONG ADIS i el Centro Ocupacional Oriol, van organitzar un partit d'exhibició en què també prengueren part els jugadors de la primera plantilla. A més, durant el partit de la jornada que els enfrontava al Daya Nueva, es va fer una rifa la recaptació de la qual va anar destinada a les dues organitzacions col·laboradores de les jornades.

Una de les activitats que es va dur a terme. (Imatge: Twitter CFP Orihuela Deportiva)

Per la seua banda, el CAP Ciudad de Murcia lluitava contra la drogadicció amb la Fundación Proyecto Hombre mitjançant una xarrada, un estand informatiu i, entre d'altres accions, abans del partit contra l'Alhama, els jugadors van lluir una camiseta en la qual es podia llegir: "Si juegas limpio, siempre vencerás". Així, el club murcià vol potenciar el paper de l'esport en la prevenció del consum de drogues i en la reinserció de la gent que pateix aquest problema.

L'onze titular amb la camiseta contra les drogues. (Imatge: Twitter CAP Ciudad de Murcia)

A Jerez de la Frontera, el Xerez Deportivo va muntar un campionat de futbol 3x3 i una jornada de convivència contra el racisme i l'exclusió social. El Kolectivo Sur, des de la graderia de Chapín, va desplegar una gran pancarta amb el missatge "Fútbol sin fronteras".

Pancarta contra el racisme a la graderia de Chapín. (Imatge: Twitter Kolectivo Sur)

Des de París, l’equip Les Dégommeuses (equip conformat per dones activistes LGTBI que lluiten contra l'homofòbia) va organitzar la conferència en què la periodista i activista feminista Alice Coffin ens aporta un estudi exhaustiu del tractament de la premsa esportiva francesa al futbol femení, del qual es desprén la desigualtat en el tracte. Aquesta ponència ha tingut una gran repercusió i molts mitjans de comunicació se n'han fet ressò. Cal no oblidar que el proper estiu es disputarà a França el Mundial femení de futbol.

Títol de la conferència feta per Alice Coffin (Imatge: Facebook Les Dégommeuses)

A Praga es va celebrar, entre d'altres actes, un festival de cinema de futbol amb diverses projeccions per mostrar l'impacte del futbol en la societat i la part positiva d'aquest esport, ja que sovint se'n mostra una visió negativa.

El públic durant una de les projeccions del festival (Imatge: Web Fotbal pro rozvoj)

Col·loqui sobre el futbol popular a Asp

Un moment del debat a l'Hondo de Las Fuentes d'Asp (Imatge: Raúl Cornet)

La nit de divendres, en el marc de la setmana cultural d’Asp, va tenir lloc un col·loqui sobre el futbol popular en què va participar la UD Aspense, el seu grup d’animació (el Comando Torrija) i el CFP Orihuela Deportiva.

En l’acte, organitzat per l’Asociación Alternativo Kultural de Aspe (AAKA), es van plantejar algunes qüestions que afecten els clubs d’accionariat popular, tot en un context familiar.

S’hi va destacar, per exemple, la manca de suport per part de les institucions públiques cap a aquests equips o el fet que hi ha un alt percentatge de socis que contribueix econòmicament però no participa de manera activa en el desenvolupament de les tasques del club.

També es va fer èmfasi en el paper de l’afició. Es va arribar a la conclusió que un dels aspectes diferencials de l’Aspense i del Deportiva és la seua grada d’animació que anima i dona color tant als partits de casa com a domicili. A més, es va assegurar que el fet de polititzar una grada implica una sèrie de compromisos al darrere.

Un dels punts més importants que es va debatre és la pedagogia que cal fer per a arribar a gent que habitualment no segueix el futbol o no està acostumada a la participació democràtica, ja que el creixement de la massa social és un dels objectius prioritaris per a ambdós equips.

En finalitzar el col·loqui, els assistents van gaudir d’un concert en què el futbol també va estar present!

La bufanda es va lluir durant el concert dels Gayola! (Imatge: UD Aspense)

Ressenya llibre "Sankt Pauli. Un altre futbol és possible"

Bandera amb la calavera i els ossos. (Imatge VEO15. Wikipedia.org. CC BY-SA 4.0)

Sankt Pauli. Un altre futbol és possible, no és un llibre clàssic de futbol, és un recorregut per tota la història d’un barri, d’un barri obrer que molts coneixem gràcies al futbol. 

D’una banda, és la història d’un barri obrer i combatiu: creació, daltabaixos i lluites dutes a terme per part dels seus habitants.

D’una altra, hi ha un recorregut per la història del club des de la seua creació, lligada al barri. Però no només del club, els autors ens aporten dades sobre la creació de la Bundesliga i dels campionats predecessors, tot perfectament contextualitzat dins dels fets que ocorrien amb el pas de les dècades.

Una vertadera línia del temps amb la creació del Fussball-Club Sankt Pauli i el seu lligam amb la idiosincràsia del barri que va arrelar a la graderia de Millerntor fins a assolir una identitat inconfusible arreu del món.

Amb aquesta obra entenem com el club esdevé un fenomen de culte malgrat la seua mancança d’èxit al terreny esportiu (actualment malda per romandre a la 2. Bundesliga, la segona divisió alemanya).

Al llibre també és explícit el binomi música i futbol arran de la importància del punk com a "banda sonora" del barri. Binomi ja destacat des del pròleg, en què el Xavi Sarrià, vocalista dels Obrint Pas, explica alguns dels fets viscuts al barri. No oblidem que el grup valencià va oferir més d’un concert allà. El pròleg el completen la Guida Maymó i el Deniz Naki (exjugadors dels equips femení i masculí respectivament). Tothom coincideix en el fet que el Sankt Pauli no és un club com la resta.

Sense cap mena de dubte, ens trobem davant d’una obra fonamental que ens endinsa en la resistència, la solidaritat i la lluita antifeixista d’aquest barri d’Hamburg. 

Gràcies a la faena del Carles Viñas i del Natxo Barrau ens traslladem al cor de Sankt Pauli i del Sankt Pauli, un viatge que paga molt la pena!

Referència: Viñas, Carles i Natxo Parra (2017), Sankt Pauli. Un altre futbol és possible. Manresa, Tigre de Paper Edicions, 312 ps.

Portada de l'edició en català del llibre.

L'afició ha de tenir l'última paraula. Els casos de Zozulya i Mounier

El cas de Roman Zozulya ha obtingut molt de ressò als mitjans de comunicació. En molts casos amb l’afany de criminalitzar, una volta més, els Bukaneros. Tant el nombrós grup que pobla el fons de l’estadi vallecà com la resta de penyes de l’equip de la franja s’oposen al fitxatge del jugador ucraïnés per les seues repetides mostres de racisme i feixisme a les xarxes socials. Una actitud que no casa amb els valors tolerants imperants al barri madrileny.

Pancarta exhibida pels Bukaneros (Imatge: Twitter Bukaneros)

Tant els Bukaneros com l’afició que s’ha posicionat en contra del fitxatge simplement han mostrat el seu rebuig a un futbolista que ha eixit als mitjans de comunicació més voltes per motius extraesportius (negatius) que pels seus gols.

Evidentment la direcció esportiva ha de mirar per tenir el millor equip possible al terreny de joc dins de les seues possibilitats econòmiques, però hi ha casos on s’ha de prioritzar l’actitud del jugador i en aquest cas, la directiva de Martín Presa ha tornat a actuar (per enèsima volta) d’esquena a l’afició rayista.

No fa molt, a la Ligue 1 francesa es va produir un cas semblant. En aquest cas, el jugador Anthony Mounier aprofitava el mercat d’hivern per a deixar el calcio italià i fitxar per l’AS Saint-Etienne. Però el seu passat a l’Olympique de Lyon juntament amb algunes "perles" soltades pel jugador ha provocat nombroses mostres de rebuig per part dels seguidors stéphanois.

Pancarta contra Anthony Mounier (Imatge: Twitter En vert et contre tous)

Això és només una mostra de la força de l’afició, el gran motor d’un club. És molt trist que sovint les directives obliden que el cor d’un club és la seua gent. Els aficionats i les aficionades que omplen les graderies i que es desplacen els quilòmetres que faça falta per a veure jugar el seu equip.

I és que, com molt bé mostra aquest tuit de la UD Aspense «Jugar sin afición, es como bailar sin música».

Jugar sin afición es como bailar sin música.

Aúpa Aspense💙❤#FutbolPopular #Aspe #AgainstModernFootball #Aspense #ThisIsLasFuentes pic.twitter.com/bOmuEMVQ4G

— U.D. Aspense (@UDaspense) 3 de febrer de 2017